dijous, de març 29, 2007

Sobre la traducció i l'autotraducció (Maria de la Pau Janer)

Després d'uns dies en què he tingut una mica oblidat el bloc perquè m'ha absorbit la feina més de l'habitual, llegeixo en el diari Avui una entrevista a l’escriptora Maria de la Pau Janer amb algunes respostes que tenen a veure amb les traduccions i les autotraduccions de les seves obres. Aquest és el fragment que n’he seleccionat:

Què la va portar a escriure directament en castellà?
D'una banda em vaig adonar que les traduccions en castellà dels meus llibres no m'agradaven gaire. Arran d'una conversa amb Carme Riera en què em va explicar que ella escrivia les dues versions de les seves novel·les, vaig decidir provar-ho. Naturalment ho vaig fer per ampliar fronteres i tenir més lectors.
I quin procés segueix?
La primera novel·la va ser un experiment total. No sabia si arribaria al final. Però va anar fluint. Escric dos o tres capítols en castellà, i quan ja té una entitat començo la versió catalana. A vegades el text català em fa canviar coses del castellà perquè veig que no funciona prou bé. D'aquesta manera reviso molt més.
El fet de sortir primer en castellà fa que els lectors castellans la rebin amb menys reticències?
La meva voluntat era que sortissin a la vegada. Però l'editorial en això és molt estricta. Totes dues novel·les han estat finalista i guanyadora del Planeta, i l'editorial dóna preferència a l'idioma del guardó.
Se sent satisfeta amb les traduccions a altres idiomes?
La traducció continua sent el nostre taló d'Aquil·les. El que ens costa més és l'anglès. Però, personalment, no he mogut gaire les coses. No tinc agència literària. Les traduccions castellanes van anar arribant sense buscar-les. La traducció de Màrmara a l'alemany va ser conseqüència d'un viatge a Frankfurt. Feia una conferència i entre el públic hi havia un editor que s'hi va interessar.
La relació ha tingut continuïtat?
És una editorial petita i no van fer gaire promoció, però va anar bé. I ara tradueixen Orient, Occident, de cara a la Fira de Frankfurt.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla interessant l'experiència de l'autotraducció, pero qualsevol escriptor que l'hagi experimentada sap que més que no una "traducció" és una adaptació i que, al final, les dues versions acaben esdevenint dues obres diferents. La Monika Zgustova, que va escriure la mateixa obra en txec, català i castellà "autotraduint-se", va explicar que fins i tot una de les versions tenia un final diferent. És clar que és una opció ben lícita de l'autor, però, si més no, caldria que fos sincer i fes saber (si és el cas, que gairebé segur que ho és) que una versió no és exactament una "traducció" de l'altra. En aquests casos, el concepte de traducció s'ha d'agafar amb pinces. No sé què n'opinareu els altres lectors d'aquest magnífic bloc. Gràcies, Dolors!

Marc K.

Anònim ha dit...

Hvala za intiresnuyu iformatsiyu