LLegeixo aquesta crònica a tribuna catalana i la poso a la vostra consideració:
'A la dècada dels vuitanta, hi va haver-hi una ferrada de traduccions que va permetre posar al dia la nòmina d’autors estrangers que estaven disponibles en català. Va ser un procés de normalització que avui dia ha quedat reduït a anècdota: moltes d’aquelles traduccions ja no són vàlides perquè usaven una llengua literària que ha quedat rovellada, i les editorials no
estan apostant fort en l’actualitat per aquesta modalitat. La catàstrofe és doble: no només es dissipa la possibilitat de llegir allò més nou i modern d’arreu del món en català, sinó que es limita la pròpia literatura catalana perquè les traduccions també en formen part. És a dir, no són només una via d’importació d’idees, sinó que eixampla el propi àmbit literari d’una llengua.
Un dels efectes més preocupants d’aquesta crisi és la subsidiaritat que s’observa respecte el mercat en espanyol. Com que la majoria d’editorials formen part de grups bilingües, només apareixen en català aquells títols per als quals es disposa ja de traducció castellana i poden tenir unes vendes assegurades gràcies a l’impuls mediàtic que generalment aporta la versió castellana. Difícilment algú s’arrisca a traduir al català un autor estranger que no compti amb una promoció prèvia destacada gràcies a la dinàmica del sector editorial en castellà.
I no només és qüestió de quantitat, també de qualitat. Els traductors literaris reben una remuneració massa escassa i han d’acceptar tarifes irrisòries sota l’amenaça de perdre un client en favor del primer recent llicenciat que s’ofereixi a treballar a vuit euros la pàgina. També sovintegen les traduccions fetes a corre-cuita entre més d’un professional sense que a posteriori s’hi apliqui un tractament d’unitat d’estil. Aquest mal en té un altre associat, de letal: el lector no entès acaba percebent que la llengua catalana “no funciona” per a depèn quina literatura estrangera, quan el que passa és, senzillament, que la traducció a la qual ha accedit és de pèssima qualitat (no n’hi ha prou en dominar l’idioma original, cal fer el llibre llegible). '
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
No puc posar cap objecció a aquest article, perquè respon exactament al que penso. Tenim un problema greu, i és que alguns editors catalans no hi creuen, en això de les traduccions, i no tant per raons culturals com purament "comercials". Les traduccions, encara que malament, s'han de pagar, i això incrementa els costos de l'edició, la qual cosa planteja un dilema: hem de vendre el llibre al preu que correspon tenint en compte els costos o hem d'aplicar un "preu polític"? Em sembla que això del "preu polític" ja s'ha acabat, i el fet que el llibre s'hagi de vendre més car que l'edició en castellà limita les vendes.
Cal recordar que abans hi havia una subvenció que donava la Generalitat de Catalunya a tots (o gairebé tots) els llibres publicats en català. Em sembla que es deia "fons genèric" o alguna cosa així: la Generalitat comprava un cert nombre d'exemplars de l'obra i compensava d'aquesta manera bona part dels costos. Ara, fora de casos molt concrets, l'editor s'ha de fer càrrec de tots els costos i, alhora, ha de limitar les tirades i, per tant, limitar també la difusió dels llibres, que no arriben a totes les llibreries. La conseqüència de tot plegat és que es venen menys llibres i que traduir no surt a compte. Si tenim un autor català a l'abast, donem-li prioritat perquè, si més no, el tindrem a prop la diada de Sant Jordi per signar exemplars en unes quantes paradetes i, almenys aquell dia, amb una mica de sort, el llibre "tindrà sortida".
Desenganyem-nos, amics: el nombre de traduccions literàries va de baixa i, al mateix temps, el nombre de mals traductors (traductors que no són professionals) augmenta cada dia, i aquest són els que s'emporten la feina perquè d'alguna cosa han de viure i no tenen cap escrúpol a l'hora d'acceptar la tarifa que li proposi l'editor.
Marc K.
On són els exemples del rondinaire de torn per sustentar la seva tesi? Perquè aquest bloc és ple d'exemples que la contradiuen.
el primer quer es perd en una traducció, es la poesia, i n'hi han que son de pena, a la noia de la perla, els"vaig" hi surten ben bémés de mil vegades. Jo no ho sabia, pero tradüir es molt interessant, de motu propi m'estic tradünt 2666 de Bolaño i a cada capítol canvio l'estil narratiu, precisament per evitar aixó de repetir els "vaig", Com es per ús intern és molt divertit i gratificant.-
zelo intiresno, hvala
Publica un comentari a l'entrada