diumenge, d’abril 01, 2007

Més sobre l'autotraducció

El comentari de Marc K. m’ha fet anar a veure què pensaven altres autors sobre el tema de l’autotraducció i de la traducció per altres.

M’ha semblat interessant la visió de Carme Riera respecte d’aquesta matèria i com justifica que ella mateixa tradueixi les seves obres al castellà. Aquest fragment forma part d’un resum de la seva participació en una conferència celebrada durant el curs 2002/2003 a la Universitat Autònoma de Barcelona amb motiu de la celebració de l’Any de les Llengües:

'Si traduir és perdre, per què als autors els interessa tant que les seves obres es tradueixin? Per què, fins i tot conscients de la pèrdua, s'autotradueixen?

En el cas de Carme Riera, la resposta és clara: d'una banda, per arribar a tants lectors com sigui possible; de l'altra, perquè, com que no creu en la traducció, fa una versió de les seves novel·les, que vol dir reescriure el text en la llengua en què ha de fer-lo parlar, cosa que només pot fer ella mateixa i només en una llengua, el castellà, que és l'única que coneix tan bé com el català. Així doncs, Dins el darrer blau, que va trigar dos anys a traduir al castellà, explica en totes dues llengües la mateixa història, però ho fa de manera diferent. Arran de la traducció al castellà, però, la versió catalana també va variar. Veure una novel·la des d'una altra llengua serveix per veure-la des d'una perspectiva distinta i alhora ajuda a recomposar el món novel·lístic. El seu ideal seria poder fer com amb Qüestió d'amor propi, que va escriure i traduir paral·lelament. Això li donava un punt de vista diferent per poder anar observant com funcionava el text en l'altre llengua i introduir les esmenes que considerava oportunes. La traducció li servia per prendre distància i convertir-se en lectora crítica del propi.'

Certament, pel que es diu en el text, el que fa Riera és adaptar l’obra a la cultura de recepció, amb la qual cosa, com que surt del mateix autor, penso que realment estem parlant molt sovint d’una obra diferent. Com que això mai podria ser una traducció infidel perquè és l’autor qui reescriu/tradueix la seva pròpia obra, la qüestió rau en admetre o no, diu Marc K. en el seu comentari, si el que s’ha fet realment no és una nova obra adaptada a una altra cultura de recepció.

1 comentari:

Anònim ha dit...

El cas de Carme Riera, que desconeixia (aquesta és una altra virtut positiva del teu bloc, Dolors!) confirma el meu punt de vista. Ens trobem davant d'una altra faceta de la tasca literària, una faceta interessant que podria donar peu a un debat apassionant... si la gent no fos tan mandrosa a l'hora de participar en aquestes coses. Llegir les dues versions d'una obra autotraduïda pot ser una bona experiència, però potser més pròpia d'un estudiós que no d'un lector comú, que s'estimarà més llegir coses noves.

En qualsevol cas, hem encetat un tema que no sé si és inèdit en el debat literari, però sí prou interessant per no deixar-lo córrer. Tant de bo que d'altres s'apuntin a aportar noves opinions, i que tu, Dolors, des de la talaia que t'has construït (aquest bloc) investiguis per trobar altres exemples. El de la Carme Riera, que a més aporta el seu punt de vista personal, em sembla encara més interessant que el de la Maria de la Pau Janer (potser també perquè els meus gustos literaris concorden més amb Riera que amb Janer).

Marc K.